dijous, 27 de febrer del 2014

Capítol 3. El Perquè de tot plegat


Primera part

Una de les decisions més difícils quan l'adolescència està a les portes de la vida és respondre a la pregunta: què vols ser de gran?

Potser hi va influir el fet que la meva mare, per coses de la vida, s'hagués de dedicar a l'hostaleria o el respecte que tenia als cambrers quan anàvem a un restaurant. En tot cas, tinc gravat al cap el moment en què vaig prendre aquesta decisió. Segur que més d'un, quan llegeixi aquesta història, pensarà: aquest paio està fet un “friqui”.

De ben segur tindreu raó, però aquella decisió ha estat la més encertada de la meva vida fins al dia d'avui. Així que content de ser-ho.

Algú recorda el bus de les professions?

Acabo de fer l'exercici més comú en els temps que corren. M'adreço al tot poderós Google i la tristesa m'envaeix al llegir que, des de l'any 2011, aquest vehicle còmplice del jovent del nostre país va acabar el seu viatge.

Va ser perfecte sortir d'allà i, fent vuitè d'EGB, saber que el curs següent anava cap a la capital de província a l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Lleida. I així va ser. L'estiu va passar i a mitjans de setembre va començar l'aventura diària. El món es va obrir.

Recordo perfectament el moment en què vaig conèixer una de les persones més importants de la meva vida, en Francesc Teulè. Un noi de Bell-lloc amb ulleres, molt simpàtic, que feia temps com jo esperant que ens comencessin a cridar per classes.

Quina vergonya que et vagin cridant i vagis entrant del pati cap a l'edifici davant de tots els alumnes, que en aquella època, l'any 94, eren unes 500 persones. Per desgràcia el Teulè va anar a Primer A i jo a la classe C.

A l'entrar a l'escola la meva inquietud sobre el vi es va anar despertant. A poc a poc m'anava interessant per les guies de vins anuals per triar vins i caves que anàvem comprant després de molt reflexionar (no teníem gaires diners a casa) per celebrar la festa grossa del poble.

El primer maître que vaig tenir va ser l'Emilio del restaurant Big-Ben. Era una de les sales de banquets més en boga de la plana de Lleida en aquells moments. Allà vaig començar a fer extres el cap de setmana mentre estudiava. L'Emilio em va donar un consell que val més que tots els diners que pugui tenir el primer nom del rànquing de la revista Forbes, que actualment ostenta en Bill Gates.

Intentaré replicar la conversa. Era el moment de sopar, després d'una llarga jornada de treball. Estàvem menjant alguns dels plats que el Ricardo, el xef, va cuinar per les celebracions que servíem:

Emilio: «Sabeu que hi ha un restaurant a Roses que està revolucionant la cuina?»
Ricardo: «Ja ho he vist, però fan unes barreges molt estranyes, segur que t'agafen cagarrines....»

Eren les 3 de la matinada. Devíem ser unes deu persones a taula. Jo vaig parar l'orella a la conversa dels dos capitans d'equip.

Emilio: «Algun dia hauríem d' anar a veure què fan aquella gent.»
Ricardo: «M'estimo més no anar fins allà i fotre'ns una bona mariscada per aquí.»

Acabada la sobretaula i després de gaudir del nostre moment de relax, la gent va anar tirant perquè al cap d'unes hores havíem de tornar-hi. Estava recollint la taula, era l'últim que m'havia incorporat i em tocava a mi fer les tasques de becari. En aquell moment l'Emilio em va mirar i em va dir: «n'estàs segur que vols ser cambrer tota la vida?, o maître?, o director d'un restaurant?»

Jo em vaig quedar sorprès, feia quatre dies que havia començat a estudiar i a treballar. Mai m'havia fet aquell plantejament. El meu pensament es va esfumar, les meves orelles estaven escoltant una reflexió, un pensament, una manera d'entendre o de visualitzar el futur.

Coneixes la figura del sommelier? em va dir.

«Un sommelier és la persona que s'encarrega del servei del vi en el restaurant, ara encara no n'hi ha gaires a Espanya. El Via Veneto de Barcelona, el Zalacain a Madrid i pocs més tenen aquesta figura, però a França és un personatge totalment instaurat a l'equip.»

Aquella nit vaig anar cap a casa i alguna cosa dins meu em va fer veure una llum.


dissabte, 22 de febrer del 2014

Capítol 2. Inicis

Tot i que en l'escrit de l'estrena vaig dir que no volia fer una biografia, després de molt pensar-ho, m'he adonat que la meva vida i la meva feina al costat del món del vi està molt relacionada. Tant és així que de ben segur que hi haurà vegades que, sense voler, les experiències viscudes amb el vi seran basades en fets reals. Aquest és el cas d'avui.

Inicis. Com en totes les històries, tot té un principi i un final a vegades per bé, d'altres per no tant i de vegades es dibuixa un punt i a part.

Com molts nens del nostre país, quan els carrers de Mollerussa em veien créixer, les meves activitats extraescolars estaven basades en l'esport, especialment el futbol. Va ser l'esport al qual més temps vaig dedicar abans de decidir-me amb 20 anys entre el futbol o hoteleria. A vegades, quan em trobo amb els meus companys d'equip, encara recorden quan entrava al vestuari amb pantalons negres i camisa blanca. L'americana es quedava al vestuari del restaurant després de què el delegat de l'equip em vingués a recollir. Però no recorden el fet que un cop acabat el partit, jo tornava a agafar la mateixa americana i seguia amb la feina fins a altes hores de la matinada.

El tennis, el bàsquet, el futbol sala i el cros, que avui en dia està tan de moda, eren altres esports que també practicava.

Em vaig estrenar un dia de primavera de l'any 96 i si no recordo malament— després de sortir d'un partit de futbol sala. Aquell dia no treballava i fins l'endemà no tenia una altra jornada esportiva. Vaig tenir la idea d'anar a comprar una ampolla de vi per dinar. Mai ho havia fet fins aquell moment, però sí que havia començat amb l'obertura d'ampolles. Avui la botiga ja no existeix, una botiga de les grans empreses de les comunicacions ocupa aquell indret.

El vi que em van recomanar era el que encara el dia d'avui és un vi amb l'ampolla blava. Sabeu de quin celler us parlo?

En aquell cas era un Blanc de Roure de l'Olivera. Quina bona manera de donar a entendre què era un vi blanc que havia passat per fusta! Avui és cada cop més normal, però, si fem l'exercici de tirar enrere en el temps, no era tan corrent a mitjans dels anys 90.

Macabeu, Parellada i Chardonnay formen part d'aquesta ampolla vestida des dels seus orígens amb una trencadora etiqueta escrita amb les lletres d'una Olivetti. Una ampolla blava i les lletres de l'etiqueta d'una màquina d'escriure....

De ben segur que si la idea hagués sorgit en l'actualitat, estaríem parlant d'un best-seller. Però no podria ser-ho, si el seu contingut, que des de l'any 2008 es va reconvertir definitivament en un celler ecològic, l'acompanyès.

Un altre fet que també s'ha de tenir en compte i per això podem dir que és un projecte diferent de la resta de cellers, és que des de la primera collita al 89 i fins al 08, no varen posar al mercat el primer vi negre. Cal recordar també que va ser pioner en l'elaboració dels primers vins dolços de tota la denominació.

Només passats uns anys vaig entendre que en aquells moments estava davant d'una ampolla la pedra angular de la qual era l'acció social, la modernitat i la innovació.

Parlo d'un dels cellers clàssics de la subzona de les Valls del Riu Corb que dia a dia i a pas de formiga alimentada d'experiència segueix al costat del monestir de Vallbona de les Monges sense fer soroll, només intentant de fer les coses bé.

SALUT!


Capítol 1. Presentació


No sabria ben bé com explicar el fet que m'ha portat a crear un bloc. Tot i que aquest no és el primer, ja fa un temps em vaig estrenar amb el bloc titulat Reserva Personal. Es tractava d' un espai on es podien trobar els articles setmanals de la columna on vaig escriure durant més de quatre anys al suplement del diari Segre de Lleida.

Avui inicio un nou camí amb el mateix format però de contingut diferent. Potser en el meu subconscient hi ha anclada la vella dita que abans de morir s'han de fer tres coses, estic segur que mentre aneu llegint aquestes lletres enumereu aquella trilogia que sembla ser màgica: plantar un arbre (que en el meu cas ja he fet si un cep és considera arbre), escriure un llibre (que a l'alçada en que ens trobem, i més estan submergits en l'era d'altres tipus de comunicació, un bloc i un llibre tenen força paral·lels), i la darrera, i al pas que vaig no ser si mai és complirà, tenir un fill.

D'aquest darrer propòsit, m'estimo més no explicar massa coses, ja que aquest espai que avui neix, vol ser un sospir en el dia a dia d'una persona que s'ha dedicat més de la meitat de la seva vida a la seva passió, el món del vi.

Així en fred potser sembla un compte de fades o una frivolitat, però us puc assegurar que mai hagués pensat que tindria la sort de viure tot el que m'ha passat fins a dia d'avui.

En qualsevol cas, aquest lloc porta per nom Diari d'un Sommelier: no és una biografia.

Segueixo sense saber encara com acabarà ni tant sols cap on anirà o quin tipus de estructura ha de tenir, ni de que parlar. Bé segur que serà en clau de vi i tractarà l'univers que l'envolta, que no és poc, i que, per sort sempre i aquesta pot ser una de les coses que enganxa a molts dels companys de viatge tant com a mi– es troba en constant evolució.

Això no s'acaba mai, deia la meva àvia, no ho pots saber tot, també afirmava.

Jo només volia passar-m'ho bé, però quant m'en vaig adonar, estava enganxat. Les ganes de conèixer, saber, visitar i sobretot gaudir d'allò que em donava de menjar es van anar multiplicant i multiplicant.

Això que llegiu ara mateix és tan sols una bona manera de presentar aquest lloc.

Espero que ho gaudiu.

SALUT!