dimecres, 19 de març del 2014

Capítol 12. Potser correm massa

Era finals de maig. Les setmanes anaven passant i la Costa Brava a poc a poc s’anava omplint de gent que arribava per tal de passar-hi les seves vacances. L’estiu era a punt d'arribar i jo ja m’havia acostumat a la meva posició de cambrer, per això podia donar el millor de mi cada dia a la feina.

Recordo un dels missatges que ens va transmetre en Fernando, un professor de l’escola: “En esta vida, si trabajas duro, al final, tarde o temprano llega la recompensa”.

Després de les jornades de treball seguia llegint llibres sobre vins i els dies de descans eren per investigar a diferents taules els treballs de cuina i menjador. Durant aquesta època, una de les coses que més em va sorprendre, era com de vegades els clients de restaurants ens observaven en entrar, així com el tracte que rebíem pels cambrers dels restaurants. Érem molt joves, teníem 20 anys, però la professionalitat dels equips de sala feia que ens sentíssim tractats amb la mateixa atenció com si fóssim clients de tota la vida. Això, a banda de fer-me sentir bé, també em feia veure que cada vegada tenia més clar que volia treballar en un restaurant.
 
A la feina, un dia el sommelier, en Pere Palmada, només entrar al restaurant es va apropar  i em va dir: “Avui, Xavi, necessito que m’ajudis. Veus aquestes copes? Doncs les hauries de rentar a mà, sense sabó”.
Quina putada — vaig pensar de seguida—. Les copes, que eren de la col·lecció Sommelier de Riedel, eren de “paper”. “Cap problema”— li vaig dir. Això si, de seguida em va agafar una calor...





Un cop vaig veure l’hora que era i havia acabat la mise en place diària per a què tot estigues a punt per al servei, m’hi vaig posar. No negaré que em vaig sentir pressionat i ni vaig voler dinar per poder fer la tasca que m’havia encomanat en Pere. El mateix dia, després del servei de la nit, era fora en un banc on m'esperava per anar cap a Palafrugell. En Pere es va apropar i mentre s’encenia una cigarreta em va dir: “Ajuda’m un moment, home, que hem de fer la bodega.”

Vaig saltar del banc i el vaig seguir. Mai havia entrat al celler del restaurant on treballava, tampoc n'havia tingut l'oportunitat. Estava ple de nínxols de fusta, com un cementiri però eren plens d’ampolles. Ell m’anava cantant les referències de vi que s’havien gastat durant el dia i jo, que anava més perdut que un peix al desert, les intentava buscar. Passats uns minuts, a causa de la meva incompetència, va decidir canviar els rols. Era jo qui dictava les referències i ell les anava buscant amb una velocitat brutal
L’endemà al matí, entrava a treballar endollat i amb ganes de menjar-me el dia. Quan em vaig creuar amb en Pere, em va dir: “Abans d’anar a dinar hem d’anar un moment a veure en Xevi”. En Xevi era el director del restaurant.

Vaig destrempar de cop. No parava de preguntar-me què hauria fet. Vaig estar tot el matí neguitós i pensant que la meva feina s’acabava.
Va arribar l’hora. De camí al despatx del director, anava caminant darrere d’aquell gran home que és en Palmada i les mans les tenia xopes dels nervis.

                - Xevi Rocas: Hola. Passeu. Seieu.
Ell estava al seu despatx i ens va fer seure en una altra taula que devia ser on feia les reunions.

                - Xevi Rocas: Voleu prendre alguna cosa?
Que estrany —vaig pensar—. Vaig mirar en Pere per despistar en Xevi i per veure què deia.

                - Pere Palmada: Un cafè.
                - Xevi Rocas: I tu, Xavi, vols alguna cosa?

“No, ara he d’anar a dinar“—li vaig contestar—. Bé, aquest era el meu pla, tanmateix  potser havia d'anar directe cap a casa en sortir d’aquell despatx.

En Xevi va agafar el telèfon de la línia interior de l’hotel i va trucar al Bar per demanar el seu dinar i un cafè per a en Pere. Va entrar el bàrman, en Miguel, i en girar-se em va mirar amb una cara que jo no vaig poder traduir: era una barreja entre tristor i alegria, potser també sorpresa.

Els segons mentre estava preparant la taula es feien eterns. He de dir que en Miguel va fer un servei impecable. Aquelles eren les coses que a mi m’anaven captivant i en les que em fixava per poder aplicar-ho.

Al sortir del despatx em va mirar amb cara de complicitat i em va fer una aclucada d’ull mentre em somreia.

                - Xevi: Bé Xavi, fa dies que ens fixem com t’estàs comportant. Realment ens agrada la teva actitud. D’aquí a quinze dies, estarem a principis de juny i començarà la campanya d’estiu. És per això que et volem proposar....

Jo estava acollonit, pensava que començava ensabonant-me per després donar-me la carta d'acomiadament. Vaig sospirar profundament...

                -Xevi: Amb en Pere, hem decidit que l’ajudis, només serà aquesta temporada que es preveu forta de treball.

Vaig mirar en Pere i a en Xevi, i una alegria em va envair l’ànima. Tot seguit la meva part més racional va sortir. “Moltes gràcies per comptar amb mi, però no crec que estigui preparat per aquesta plaça”—li vaig dir—. No en tinc ni idea de vins.”

El Pere em va respondre: “ No hi fa res, allò que és realment important és la teva actitud i ganes. Jo estaré al teu costat per allò que et calgui. Ja m’han dit que et passes hores i hores llegint llibres sobre vins. Si vols, te’n puc deixar uns quants. I, si mai tens alguna consulta, no dubtis en preguntar”.

Ens vàrem donar les mans i les meves cames van començar a tremolar. Notava la pressió que em venia a sobre.

SALUT!

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada