dimarts, 11 de març del 2014

Capítol 9. Primers passos


Després d’homenatjar el cinquanta per cent del nostre sector, les dones del vi, i escriure una reflexió sobre la decadència de les campanyes de prevenció contra l’alcohol, vaig criticar moltes de les veus que tenen la sort de parlar davant dels mitjans però ho fan en la direcció equivocada. Sé que cap d’aquestes persones llegirà aquest diari. Però si alguna d’elles vol que algun dia ens asseiem deu minuts en una taula a parlar d’allò que és realment el món del vi, aquí estic, encantat de compartir opinions amb ells. 
Vàrem deixar la història un cop sortia de l’escola i m’enfrontava a la realitat del mercat laboral. Potser el fet d’haver treballat durant la meva estada a l’escola o treballar en diferents llocs va ajudar a què no em costés massa trobar feina.
L’Ambrosia, on ara hi ha ubicat el restaurant d’uns bons amics, l’Estel de la Mercè, va ser el primer lloc on vaig treballar el mateix estiu un cop acabada l’escola. En el seu temps, va ser un lloc de referència sobretot per la manera despreocupada que la Montse Sainz de la Maza al menjador i l’Ignasi Benito als fogons, tenien d’apropar un altre tipus de gastronomia a la taula. Per molts és sabut que Lleida és una plaça complicada per diferents motius...
Aquell era un lloc on es respirava passió per la feina, la Montse, a banda de ser la millor relacions públiques que hagi vist mai moure’s en un restaurant, li encantaven els vins i teníem una bona tria de referències de molts llocs de l’estat. En aquella època (l’any 2000) referències com Dehesa Gago (Telmo Rodríguez), Arzuaga (Amaya Arzuaga), o alguns dels vins de finca com El Molí, Vallcorba o Castell (Raïmat) no era habitual que es poguessin demanar en restaurants.
En canvi l’Ignasi, era constància, disciplina, i treball. Ell portava en aquell racó del barri de la Mariola de Lleida, alguns dels plats que havia après en diferents restaurants on havia treballat.
Vaig aprendre molt, i no només de vi. La sort va ser que estava  a prop meu per seguir  coneixent-lo pas a pas. A la cuina i treballava en Blai Florensa, en aquell temps, ja un ex-alumne de l’escola. Ell tenia un parell d’anys més, així que va acabar abans que jo. Un dia em va plantejar el principi del meu camí, mai li podré estar prou agraït per aquell fet.
Em va comentar que li havia sorgit la possibilitat d’anar a treballar a un hotel a Torrent a prop de Pals (Costa Brava). Em va dir si volia anar-hi amb ell, ja que estaven preparant la plantilla per la temporada d’estiu. La meva resposta va ser que si, no hi perdia res anant a conèixer aquell lloc. L’any 2000, tot i existir internet, no el teníem tant a la mà com ara. Per això quan va arribar el dia, jo no tenia ni idea ni de com seria. Digue’m jove o inexpert......
Vàrem agafar el vell Eix transversal i amunt que hi falta gent. Recordo un viatge llarguíssim de dues hores i mitja. Va ser entrar al poble (avui d’uns 180 habitants) enmig del no-res i a deu minuts trobar-se amb un dels paisatges més bonics d’aquella zona, Begur. Em va recordar molt a allò que pots veure quan estàs entrant a la plana de Lleida . Només hi havia una diferència, força gran, però hi és. Miris on miris estany a l’interior del nostre país mai no es veu el mar.
La meva sorpresa va ser ENORME, quan vaig veure l’entorn de l’hotel, una antiga masia del segle XVIII convertida en un hotel de Gran Luxe amb uns bungalous . Les seves parets acollien les fortunes de molts països. L’oferta que em van proposar va ser com a ajudant de cambrer i, després de comentar-ho amb la família, vaig fer les maletes i cap allà a passar l’estiu.
Unes setmanes abans vaig participar en el concurs de cambrers que abans es feia a l’escola, havent sigut alumne a quart de FP, em vaig presentar com a representant de l’escola. Aquell era un concurs que es feia en parelles, la meva va ser la Judith Masich. En el concurs es valorava la rebuda al client, la presa de la comanda, l’apertura  del vi, la destresa en preparar plats davant del client i el servei dels plats. Et podia tocar desespinar una peça de peix o elaborar amb el richaud una salsa per la peça de carn, fer una macedònia per al client sense tocar-la amb les mans —només amb l’ajuda d’unes pinces (cullera i forquilla) i la puntilla (petit ganivet)— o fer els famosos crepes Suzette, amb la seva típica salsa a base mantega, taronja i Triple Sec . Vàrem quedar tercers.
Tot amb tot, unes setmanes abans de marxar cap a Girona, em vaig tornar a presentar. Tenia l’espina clavada perquè quedar tercers va estar bé, però volia provar d’arribar a dalt del podi. En aquella edició la meva parella va ser en Francesc Teulé, per mi com un germà. El mateix noi que vaig conèixer abans de començar l’escola.
Tinc molts bons records de la nostra intervenció, érem la parella número deu, encara guardo la placa amb el número que ens van donar per identificar-nos. El nostre inici de la prova va anar bé amb força i sense arrugar-nos a l’arribada dels clients, molts d’ells eren hostalers i empresaris relacionats amb el sector de les terres de Lleida.
Però quan anàvem a preparar els segons plats, no sé per què els nervis ens varen trair i vam estar més pendent l’un de l’altre que no pas del que estàvem fent.

                - Francesc: no veus que no l’has de destrossar el peix?
                - Xavi: això està cru, no ho veus? Vigila que la mantega no agafi tant de color si no la  salsa quedarà negra —li deia.
                - Francesc: Va tio, que es refreda el turbot, jo ja estic acabant!
                - Xavi: Això està cru, no li podré treure mai l’espina....
                - No sabem com ho vam fer però al final vam arribar a temps amb els plats a punt.
Un cop finalitzada la nostra intervenció vam anar cap a Mollerussa a ficar-nos macos per l’entrega de premis, que es feia a la discoteca Wonder de Lleida. Primer discutíem justament allò que havíem fet en el segon plat, més tard. El silenci  és va apoderar de l’ambient. No ens vam dir res durant tot el camí, ni ens vam mirar. Repassàvem la nostra feina i ens pensàvem que, com es diu col·loquialment, no “rascaríem bola”.
La mare ens va rebre a casa i va veure la nostra cara de decepció, havíem fet el que vam poder, i encara que estava trist vaig decidir anar a veure que passava i cap a casa. Queda lleig no anar a una entrega de premis.
El còctel havia començat i nosaltres com sempre fèiem tard, al cap d’una estona va començar l’entrega de premis.
Continuarà....
SALUT




 











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada