Els dies i les setmanes van anar passant i en el meu cap sempre hi havia un racó per a la reflexió que em va plantejar l'Emilio. La rutina m'invadia. L'escola a Lleida, la feina a Mollerussa i la vida social a Bellpuig eren els punts del triangle que estava vivint.
Un divendres
al vespre i després d'haver acabat l'entrenament setmanal, vaig anar
a sopar a casa de l'Oriol, el millor company de viatge que he tingut
mai fins que la vida me'l va prendre. Aprofitàvem aquell espai donat
que els seus pares marxaven al Pallars a passar gairebé cada cap de
setmana per desconnectar de la plana.
En moltes
ocasions i gràcies a la inquietud conjunta sobre el món de la
gastronomia, no només aprofitàvem la tarda per comprar els
ingredients del menú que realitzaríem un cop acabat l'entrenament,
sinó que també començàvem a indagar dins del celler del seu pare.
El seu pare,
en Jaume, era un gurmet. La
taula i tot el que l'envoltava va ser una passió que mai vaig
tenir la sort de compartir amb ell perquè també va marxar quan érem
molt joves. Era una de les úniques persones que m'havia anant
seguint i visitant en els diferents restaurants que havia treballat,
no només al Big Ben, sinó també en d'altres, com ara Casa Irene
d'Arties. Donaria els mateixos diners que tenen el valor del consell
que vaig rebre en el seu dia per poder tenir una vetllada
gastronòmica amb pare i fill.
Els
divendres ja em despertava amb ganes de saber que acabaríem
preparant per sopar. La il·lusió per l'arribada del cinquè dia de
la setmana feia que durant els altres dies anés pensant que podríem
fer. En aquella època a l'escola ens tocava fer cuina i sala, a
banda de les 12 assignatures que complementaven els estudis de
Formació Professional.
En moltes
ocasions li ensenyava a fer les receptes realitzades durant les
classes. A poc a poc vàrem seguir explorar el celler particular d'en
Jaume, tot i que mai vaig tenir l'oportunitat de compartir un vi amb
ell. Però les setmanes anaven passant i no rebíem cap penalització
per les ampolles que anàvem obrint. Això demostra la seva
generositat: no li importava que
féssim ús del celler, sempre que li expliquéssim les coses que
cuinàvem i bevíem.
Sense
adonar-me'n, el meu subconscient anava encaminant
el futur. Vaig acabar deixant el futbol perquè no en podia
viure i perquè els dies no tenien més hores per poder-ho combinar
tot. El curs escolar s'acabava i cada cop estava més aprop de
començar un nou viatge, el laboral, aquell que va de veritat.
Així que
vaig començar a tastar alguns dels vins que els clients no
s'acabaven al costat de l'Emilio, encara tinc algunes de les fitxes
dels vins que li donaven els comercials a ell, estan totes en un
dossier de Raventós i Blanc.
Els
divendres anàvem buidant el celler del pare de l'Oriol. Molts de
Rioja, recordo un Viña Ardanza del 82, que em va entusiasmar.
Una altra de
les coses que sempre agrairé a l'Emilio era la seva insistència en
què no volia que estigués sempre treballant amb ell. És per això
que mentre estudiava tenia dos escenaris laborals. Un era com jugar a
casa i l'altre depenia de com anaven les coses. Després d'anar a fer
un extra a Casa Irene amb un amic pels volts de Setmana Santa, ens
van proposar anar a fer la temporada d'estiu. Jo estava preocupat per
la reacció del meu mestre de sala, l'Emilio, però la meva sorpresa
va ser quant em va dir les paraules següents: “No passa res,
t'anirà bé veure una altra cosa. Però hem de fer un tracte, fins
que no acabis l'escola aquí sempre tindràs feina i si un estiu,
Setmana Santa o Nadal et surt quelcom en un altre lloc, fes-ho. Així
ens expliques allò que has viscut i com has treballat.”
Aquesta va
ser una altra intel·ligent, lliçó del mestre. Ell no veia el
perfeccionament i reciclatge com una qüestió teòrica, sinó per
aplicar-ho en el dia a dia d'un restaurant de la plana de Lleida.
A poc a poc
i amb allò que anava vivint, em sentia més còmode i més tranquil
en els restaurants on treballava. És possible que aquella seguretat
i la meva ansietat per acabar em mogués un dia a plantejar-me deixar
d'estudiar per treballar. Li vaig explicar a la meva mare i no li va
semblar bé. Als meus tiets tampoc. Necessitava la complicitat de la
meva germana, la M. Amor, per obtenir una resposta afirmativa a la
meva pregunta. Però em vaig quedar en blanc amb la rotunditat i
claredat de la seva negació. “Mira —em digué— et falten dos
cursos per acabar. Pensa en tot el treball que has fet i l'esforç
per arribar fins aquí. Si ara et poses a treballar, mai tindràs
aquest títol. Així que de, cap manera, fins que no acabis allò que
has començat res de res. Ja t'ho pots treure del cap.”
l fet que
ella és una persona metòdica i que la seva vida s'ha basat sempre
en el coneixement i l'estudi, va fer que m' adonés que portàvem la
mateixa sang, només els pensaments eren diferents.
A dia d'avui
també li he d'agrair la seva insistència i els seus consells per
tirar endavant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada