dissabte, 1 de març del 2014

Capítol 4. Els Fonaments del perquè de tot plegat


Els dies i les setmanes van anar passant i en el meu cap sempre hi havia un racó per a la reflexió que em va plantejar l'Emilio. La rutina m'invadia. L'escola a Lleida, la feina a Mollerussa i la vida social a Bellpuig eren els punts del triangle que estava vivint.
Un divendres al vespre i després d'haver acabat l'entrenament setmanal, vaig anar a sopar a casa de l'Oriol, el millor company de viatge que he tingut mai fins que la vida me'l va prendre. Aprofitàvem aquell espai donat que els seus pares marxaven al Pallars a passar gairebé cada cap de setmana per desconnectar de la plana.
En moltes ocasions i gràcies a la inquietud conjunta sobre el món de la gastronomia, no només aprofitàvem la tarda per comprar els ingredients del menú que realitzaríem un cop acabat l'entrenament, sinó que també començàvem a indagar dins del celler del seu pare.
El seu pare, en Jaume, era un gurmet. La taula i tot el que l'envoltava va ser una passió que mai vaig tenir la sort de compartir amb ell perquè també va marxar quan érem molt joves. Era una de les úniques persones que m'havia anant seguint i visitant en els diferents restaurants que havia treballat, no només al Big Ben, sinó també en d'altres, com ara Casa Irene d'Arties. Donaria els mateixos diners que tenen el valor del consell que vaig rebre en el seu dia per poder tenir una vetllada gastronòmica amb pare i fill.
Els divendres ja em despertava amb ganes de saber que acabaríem preparant per sopar. La il·lusió per l'arribada del cinquè dia de la setmana feia que durant els altres dies anés pensant que podríem fer. En aquella època a l'escola ens tocava fer cuina i sala, a banda de les 12 assignatures que complementaven els estudis de Formació Professional.
En moltes ocasions li ensenyava a fer les receptes realitzades durant les classes. A poc a poc vàrem seguir explorar el celler particular d'en Jaume, tot i que mai vaig tenir l'oportunitat de compartir un vi amb ell. Però les setmanes anaven passant i no rebíem cap penalització per les ampolles que anàvem obrint. Això demostra la seva generositat: no li importava que féssim ús del celler, sempre que li expliquéssim les coses que cuinàvem i bevíem.
Sense adonar-me'n, el meu subconscient anava encaminant el futur. Vaig acabar deixant el futbol perquè no en podia viure i perquè els dies no tenien més hores per poder-ho combinar tot. El curs escolar s'acabava i cada cop estava més aprop de començar un nou viatge, el laboral, aquell que va de veritat.
Així que vaig començar a tastar alguns dels vins que els clients no s'acabaven al costat de l'Emilio, encara tinc algunes de les fitxes dels vins que li donaven els comercials a ell, estan totes en un dossier de Raventós i Blanc.
Els divendres anàvem buidant el celler del pare de l'Oriol. Molts de Rioja, recordo un Viña Ardanza del 82, que em va entusiasmar.
Una altra de les coses que sempre agrairé a l'Emilio era la seva insistència en què no volia que estigués sempre treballant amb ell. És per això que mentre estudiava tenia dos escenaris laborals. Un era com jugar a casa i l'altre depenia de com anaven les coses. Després d'anar a fer un extra a Casa Irene amb un amic pels volts de Setmana Santa, ens van proposar anar a fer la temporada d'estiu. Jo estava preocupat per la reacció del meu mestre de sala, l'Emilio, però la meva sorpresa va ser quant em va dir les paraules següents: “No passa res, t'anirà bé veure una altra cosa. Però hem de fer un tracte, fins que no acabis l'escola aquí sempre tindràs feina i si un estiu, Setmana Santa o Nadal et surt quelcom en un altre lloc, fes-ho. Així ens expliques allò que has viscut i com has treballat.”
Aquesta va ser una altra intel·ligent, lliçó del mestre. Ell no veia el perfeccionament i reciclatge com una qüestió teòrica, sinó per aplicar-ho en el dia a dia d'un restaurant de la plana de Lleida.
A poc a poc i amb allò que anava vivint, em sentia més còmode i més tranquil en els restaurants on treballava. És possible que aquella seguretat i la meva ansietat per acabar em mogués un dia a plantejar-me deixar d'estudiar per treballar. Li vaig explicar a la meva mare i no li va semblar bé. Als meus tiets tampoc. Necessitava la complicitat de la meva germana, la M. Amor, per obtenir una resposta afirmativa a la meva pregunta. Però em vaig quedar en blanc amb la rotunditat i claredat de la seva negació. “Mira —em digué— et falten dos cursos per acabar. Pensa en tot el treball que has fet i l'esforç per arribar fins aquí. Si ara et poses a treballar, mai tindràs aquest títol. Així que de, cap manera, fins que no acabis allò que has començat res de res. Ja t'ho pots treure del cap.”
l fet que ella és una persona metòdica i que la seva vida s'ha basat sempre en el coneixement i l'estudi, va fer que m' adonés que portàvem la mateixa sang, només els pensaments eren diferents.
A dia d'avui també li he d'agrair la seva insistència i els seus consells per tirar endavant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada