diumenge, 9 de març del 2014

Capítol 8. (Parèntesi 2.0) Wine in Moderation!

Un cop acabat el repàs a la meva etapa escolar, avui m’agradaria tractar un tema que crec que és prou seriós.  En els darrers dies, com molts haureu sentit, s’han donat els resultats sobre el consum de diferents substàncies entre els joves. Les tertúlies radiofòniques i les taules televisives han utilitzat part del seu temps per comentar-ho.

El dimecres al vespre en una cadena de televisió privada catalana va arribar el moment en què ja no vaig poder més i en aquell precís moment vaig anar construint mentalment el que ara esteu llegint. Dijous al matí també en una ràdio del mateix grup, els tertulians estaven apuntant a l’educació i disparant als pares, tot considerant-los culpables de les actituds del jovent d’avui en dia.

L'estudi font de la polèmica s’ha fet sobre l' opinió de 27.500 estudiants d’entre 14 i 18 anys. En ell es revela que sis de cada deu enquestats s’han emborratxat alguna vegada. Cinc de cada deu durant el 2013. També destapa que tres de cada deu van abusar de l'alcohol durant el darrer mes de febrer. Per altra banda s'alertava de  l'increment de la pràctica dels “botellones” per part dels joves.

Amb les dades a la mà queda clar que les veus al davant dels micròfons alerten el consum, parlen del turisme de borratxera i culpabilitzen els pares de l’educació que donen als seus fills. Però, algú ha vist alguna campanya de conscienciació sobre el consum d’alcohol en els darrers mesos?

Valdria més que les institucions apliquessin el refrany “val més prevenir que curar”. Aquest seria el missatge que haurien d'utilitzar. Caldria fer veure als joves les conseqüències del consum abusiu a llarg termini, així com dels episodis que es viuen molts dies de lleure juvenil en els quals es barregen diverses substàncies, siguin les que siguin.

El vi és cultura, patrimoni, paisatge, costum, tradició i un aliment que està arrelat a la nostra dieta, a la nostra manera de fer i de ser. No podem permetre que es posi tot dins del mateix sac!!

Si preguntem a les nostres mares, pares i familiars quan varen tastar per primer cop el vi, ens sorprendran amb el pa amb vi i sucre, els ous batuts amb quina, les neules i torrons amb cava, els panellets amb mistela o algun pastís servit en una celebració familiar amb moscatell.

A més no fa tant de temps  que a totes les cases del nostre petit país es feia vi. Queda clar que no era de molta qualitat, però moltes famílies es feien el propi vi de la mateixa manera que mataven el porc o feien hort, per abastir-se tot l’any.

Tenia aquests pensaments dins del pap i animo a les persones que tenen el plaer o el deure de parlar sobre un tema i més concretament d’aquest a què pensin abans de fer-ho. Allò que em sembla més greu d'aquestes tertúlies és que posessin el nas en l’educació d’uns nens que no són els seus. Ho considero una manca de respecte altiva sense fonament.

En canvi, hi ha gent que aborda el tema de manera més constructiva. Per exemple, ja fa anys que hi ha un col·lectiu que treballa pel consum responsable del vi. Em refereixo a Wine en Moderation  Tinc la sort de conèixer el seu treball i alguna d’aquestes veus.

Caldria escoltar les veus  com les d'en Domingo Valiente director gerent de la Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición (FIVIN) i el seu inseparable company de “batalla” o en Toni Cruces, i seríem més conscients dels estereotips contra el que han de lluitar.

Molts ànims a aquesta gent i sobretot a Wine in Moderation.

SALUT!

 

dissabte, 8 de març del 2014

Capítol 7. Homenatge a les dones del vi


 
Les Dones del VI

Homenatge a les dones que es dediquen en les diferents disciplines a casa nostra


Aquests noms son la representació d’un col·lectiu molt mes ampli

Espero que els que no hi surtin es vegin representats
 
A les Sommeliers: Judith Cercós (Moments), Pilar Cavero (El Celler de Can Roca), Núria Gibert (Gaig), Núria Gironés (Cal Isidre), Irene Coza (L’O), Tamae Imachi (Dos Palillos) Lorena Cañas (Cinc Sentits), Janina Rutia (Coure), Maria Iglesias (Hisop), Cristina Losada (41 Graus), Zetkin Lian (Patka), Isabelle Brunet (Monvínic), Melani Sevilla i Isabelle Moren (Hotel Hermutrage), Elena Sellès (El Fumet), Susana Estrany i Carme Sommelier (l’Arrosseria del Andreu), Maria Sainz i Audrey Doré (RocaMoo), Marta Domènech (Fonda Sport), Chiara Gai (El Celler del Puntaire), Eli Barroso (El Lio), Monste Lao (Cal Arpa), Anna Busquets (Les Cols), Carol Gonzalez (Can Jubany), Anouk Kim (Caelis), Sarai Tengo (Can Majó)

A les Dones que fan vi: Irene Alemany (Alemany i Corrio), Sara Perez (Mas Martinet i Venus La Universal), Isabel Marza (Castell del Remei / Cérvoles), Ester Nin (Nin Ortiz), Carme Ferrer (Bàrbara Forés), Olivia Bayés (Marco Abella), Marta Rovira (Mas D’en Gil), Marta Pedra (La Vinyeta), Eva Llobera (Olivera), Daphne Gloirian (Clos Erasmus), Sara Jove (Mas Blanc i Jove), Mireia Pujol-Busquets (Alta Alella, Cava Privat i Mas Igneus), Mireia Tetas (Pinord), Mireia Torres (Jean Leon / Torres), Anna Espelt (Celler Espelt), Montsa Jovani (Caves Berdie), Anne Cannan (Clos Figueras)

A les Dones del Comerç del Vi: Anna Marti, Mireia Pascual, Montse Plans i Sandra Aulinas (Vila Viniteca), Anna Casabona (Celler Capçanes), Isabel Vazquez (Castillo de Peralada), Isabel Ferran (Jané Ventura), Rosa Moraleda (Rovellats), Linda Díaz (Gramona), Naira Lopez (Vinos Perea), Mireia Mòdol (Torelló)

A les Sommeliers de les botigues de vi: Mireia Molano (Vinacoteca), Adriana Barreiras (Vila Viniteca), Núria Avellaneda (DiVi)

 A les Periodistes i Bloggers del vi: Carme Gasull, Anna Riera, Empar Moliner, Ruth Troyano, Meritxell Falgueras, Silvia Culell, Anna Vicens, Carola Sitjas, Laura Masramon, Sara Sanchiz

 Les meves Dones del vi, gràcies a elles jo em, vaig dedicar a aquesta passió / ofici:

Les meves avies, Maria i Tresa, la meva mare Montserrat, la meva tieta Mercè i la meva germana Amor.

A totes les dones que s’estan formant i les que les formen per entrar en aquest món.


MOLTES FELICITATS

SALUT!

dilluns, 3 de març del 2014

Capítol 6. El perquè final de tot plegat

Un cop assumit el missatge que em va donar la meva germana, i amb resignació, vaig seguir la meva rutina: treballant, estudiant i descobrint la gastronomia casolana. Però a poc a poc em vaig anar apropant a tot el que l'ofici podia donar.

Llegir llibres de cuina, per conèixer les diverses especialitats del nostre continent, així com absorbir diferents llibres i guies de vins de casa nostra i de l'Estat espanyol.

Aquesta tasca es veia reforçada amb les pràctiques de l'escola i la posada en escena de les jornades laborals.

En aquests dies que sona la veu d'en Josep Roca, penso en que poc imaginava poder entrar a treballar al seu costat. Però això forma part d'una altra entrega del @Diari d'un Sommelier que més endavant, quan toqui explicaré.

El fet és que les setmanes varen anar passant i a poc a poc arribava la fi del curs escolar.

Durant l'estiu de tercer a quart, vaig tornar a treballar a casa al costat de l'Emilio. Al mateix temps, aquell curs, el de tercer de FP, era realment important. Era el moment de decidir si acabaria especialitzant-me en cuina o sala. La pressió dels professors d'un costat i altre arribava fins a l'extrem de què tan a la cuina com al menjador, s'apropaven i et comentaven:

  • Professor de cuina: Ja has pensat que vols acabant fent?
  • Xavi: Doncs la veritat és que no.
  • Professor de cuina: Doncs jo crec que a la cuina et mous bé. Tens actitud i podries ser un bon xf.
  • Xavi: No ho sé encara. T'he de deixar, si no no arribem. Ho sento.

Ells anaven intentant esbrinar per on tiraríem. Però tant jo com els meus companys de classe estàvem més pendents de com anar passant els dies, d'on podríem anar treballant per tirar endavant.

De totes maneres, l'assetjament continuava, i dins el meu subconscient anava agafant forma la idea del que acabaria triant. Va ser enmig d'una classe pràctica tancada quan vaig acabar decidint. Al cap i a la fi tant bon punt tingués la resposta la pressió acabaria i ells haurien de respectar la meva decisió.
  • Professor de sala: Com tots sabeu, l'any vinent es començarà a forjar el vostre futur. I heu de triar el que cregueu que us faci més feliços. Ja ho teniu clar? Voleu estar tota la vida dins d'una cuina? O preferiu estar amb contacte amb la gent?
Amb molt de respecte a tots els cuiners que he conegut, a aquells que no i a aquells que em queden per conèixer, he de dir que aquells interrogants em van fer reflexionar sobre el tema i em va venir al cap un pensament: ostres!, quin pal estar tota la vida tancat en una cuina! —vaig pensar. I potser aquella imatge em va portar cap al que vaig acabant fent. Bé, això i el fet de què jo al restaurant de l'escola treballava a l'altra banda dels meus companys. A la sala.

El dia de la graduació va ser tota una barreja de sentiments entre l'alegria de poder començar quelcom nou i la tristesa per deixar aquelles parets que tant em van ensenyar. Quanta raó tenia la meva germana.

Moltes gràcies per les teves paraules que un dia em vas brindar.

SALUT!

diumenge, 2 de març del 2014

Capítol 5. (Parèntesi) L'estilogràfica del vi

Després d'haver començat a explicar els meus primers passos en el món del vi, com indica el títol, avui és el moment de fer un parèntesi. El motiu és més que merescut, ja que ahir vaig poder accedir a la buscada llista de les puntuacions del crític Parker.

Tot va començar quan el passat divendres, Vila Viniteca, una distribuïdora que mereix molt de respecte en el sector en el nostre continent, va anunciar a Twitter que havia sortit l'esperada llista. Tot seguit vaig començar a indagar a la xarxa per trobar-la. Però no va ser fins l'endemà al matí a primera hora quan la companya Ruth Troyano va compartir la buscadíssima llista a través d'una notícia de Vadevi.cat. A continuació em vaig prendre la llicència de compartir-la també a través de les xarxes.

En aquesta es podia veure l'únic vi que pujava a la màxima categoria, els 100 punts. Es tracta de Ca les Viudes del celler Arrels del Priorat de Gratallops, un generós elaborat amb Garnatxa.

Aquest mateix matí, havent fet la consulta a una de les persones amb qui més sintonia tinc al Priorat, en Magí Batllevell (Mas Martinet, Venus la Universal, Gobe, Vinya el Vuit, Partida Bellvisos) o —com m'agrada dir-li— el Croupier del vi, he sortit de dubtes.

Ell m'ha indicat que al bloc d'en Jaume Balaguer (http://bonviure.blogspot.com.es) podia trobar tota la informació referent a aquest vi, allà ho explica de “puta mare” —m'ha dit. Com molta gent, era conscient de què al Priorat es feien aquests tipus de vins, però no que aquest existia. Ara els vins rancis ja ni els podrem comprar —afirmava en Magí— tothom començarà a treure Relíquies d'aquelles bótes que ningú savia ni que existien, com la que ha arribat mes amunt de la llista.

Aquesta és una molt bona noticia que obre la visió dels amants del vi —a mi aquests tipus de vins sempre m'han posat la pell de gallina. Encara recordo el darrer viatge a Jerez al maig de l'any passat on varem poder tastar els grans desconeguts del panorama nacional.

Però al contrari del que succeeix amb els olorosos elaborats al sud de l'Estat espanyol i que són normalment secs, a casa nostra són més coneguts els dolços. En aquest cas, un vi amb soleres de 100 anys com els punts obtinguts. L'envelliment s'ha fet en diferents tipus de fustes, el castanyer i el cirerer com en temps remots.

Una de les peculiaritats a banda dels 29 graus també és la seva limitada producció.

Aquest és un homenatge als catalitzadors del paisatge introduït dins d'una ampolla, la manera més sentimental d' exportar territori, tradició i passió. Els rancis, misteles, generosos o olorosos, estan cada dia més devaluats. Ni podem amagar d'on venim i menys no mostrar part del patrimoni que tenim.

Moltes felicitats per aquest reconeixement.

SALUT!


dissabte, 1 de març del 2014

Capítol 4. Els Fonaments del perquè de tot plegat


Els dies i les setmanes van anar passant i en el meu cap sempre hi havia un racó per a la reflexió que em va plantejar l'Emilio. La rutina m'invadia. L'escola a Lleida, la feina a Mollerussa i la vida social a Bellpuig eren els punts del triangle que estava vivint.
Un divendres al vespre i després d'haver acabat l'entrenament setmanal, vaig anar a sopar a casa de l'Oriol, el millor company de viatge que he tingut mai fins que la vida me'l va prendre. Aprofitàvem aquell espai donat que els seus pares marxaven al Pallars a passar gairebé cada cap de setmana per desconnectar de la plana.
En moltes ocasions i gràcies a la inquietud conjunta sobre el món de la gastronomia, no només aprofitàvem la tarda per comprar els ingredients del menú que realitzaríem un cop acabat l'entrenament, sinó que també començàvem a indagar dins del celler del seu pare.
El seu pare, en Jaume, era un gurmet. La taula i tot el que l'envoltava va ser una passió que mai vaig tenir la sort de compartir amb ell perquè també va marxar quan érem molt joves. Era una de les úniques persones que m'havia anant seguint i visitant en els diferents restaurants que havia treballat, no només al Big Ben, sinó també en d'altres, com ara Casa Irene d'Arties. Donaria els mateixos diners que tenen el valor del consell que vaig rebre en el seu dia per poder tenir una vetllada gastronòmica amb pare i fill.
Els divendres ja em despertava amb ganes de saber que acabaríem preparant per sopar. La il·lusió per l'arribada del cinquè dia de la setmana feia que durant els altres dies anés pensant que podríem fer. En aquella època a l'escola ens tocava fer cuina i sala, a banda de les 12 assignatures que complementaven els estudis de Formació Professional.
En moltes ocasions li ensenyava a fer les receptes realitzades durant les classes. A poc a poc vàrem seguir explorar el celler particular d'en Jaume, tot i que mai vaig tenir l'oportunitat de compartir un vi amb ell. Però les setmanes anaven passant i no rebíem cap penalització per les ampolles que anàvem obrint. Això demostra la seva generositat: no li importava que féssim ús del celler, sempre que li expliquéssim les coses que cuinàvem i bevíem.
Sense adonar-me'n, el meu subconscient anava encaminant el futur. Vaig acabar deixant el futbol perquè no en podia viure i perquè els dies no tenien més hores per poder-ho combinar tot. El curs escolar s'acabava i cada cop estava més aprop de començar un nou viatge, el laboral, aquell que va de veritat.
Així que vaig començar a tastar alguns dels vins que els clients no s'acabaven al costat de l'Emilio, encara tinc algunes de les fitxes dels vins que li donaven els comercials a ell, estan totes en un dossier de Raventós i Blanc.
Els divendres anàvem buidant el celler del pare de l'Oriol. Molts de Rioja, recordo un Viña Ardanza del 82, que em va entusiasmar.
Una altra de les coses que sempre agrairé a l'Emilio era la seva insistència en què no volia que estigués sempre treballant amb ell. És per això que mentre estudiava tenia dos escenaris laborals. Un era com jugar a casa i l'altre depenia de com anaven les coses. Després d'anar a fer un extra a Casa Irene amb un amic pels volts de Setmana Santa, ens van proposar anar a fer la temporada d'estiu. Jo estava preocupat per la reacció del meu mestre de sala, l'Emilio, però la meva sorpresa va ser quant em va dir les paraules següents: “No passa res, t'anirà bé veure una altra cosa. Però hem de fer un tracte, fins que no acabis l'escola aquí sempre tindràs feina i si un estiu, Setmana Santa o Nadal et surt quelcom en un altre lloc, fes-ho. Així ens expliques allò que has viscut i com has treballat.”
Aquesta va ser una altra intel·ligent, lliçó del mestre. Ell no veia el perfeccionament i reciclatge com una qüestió teòrica, sinó per aplicar-ho en el dia a dia d'un restaurant de la plana de Lleida.
A poc a poc i amb allò que anava vivint, em sentia més còmode i més tranquil en els restaurants on treballava. És possible que aquella seguretat i la meva ansietat per acabar em mogués un dia a plantejar-me deixar d'estudiar per treballar. Li vaig explicar a la meva mare i no li va semblar bé. Als meus tiets tampoc. Necessitava la complicitat de la meva germana, la M. Amor, per obtenir una resposta afirmativa a la meva pregunta. Però em vaig quedar en blanc amb la rotunditat i claredat de la seva negació. “Mira —em digué— et falten dos cursos per acabar. Pensa en tot el treball que has fet i l'esforç per arribar fins aquí. Si ara et poses a treballar, mai tindràs aquest títol. Així que de, cap manera, fins que no acabis allò que has començat res de res. Ja t'ho pots treure del cap.”
l fet que ella és una persona metòdica i que la seva vida s'ha basat sempre en el coneixement i l'estudi, va fer que m' adonés que portàvem la mateixa sang, només els pensaments eren diferents.
A dia d'avui també li he d'agrair la seva insistència i els seus consells per tirar endavant.

dijous, 27 de febrer del 2014

Capítol 3. El Perquè de tot plegat


Primera part

Una de les decisions més difícils quan l'adolescència està a les portes de la vida és respondre a la pregunta: què vols ser de gran?

Potser hi va influir el fet que la meva mare, per coses de la vida, s'hagués de dedicar a l'hostaleria o el respecte que tenia als cambrers quan anàvem a un restaurant. En tot cas, tinc gravat al cap el moment en què vaig prendre aquesta decisió. Segur que més d'un, quan llegeixi aquesta història, pensarà: aquest paio està fet un “friqui”.

De ben segur tindreu raó, però aquella decisió ha estat la més encertada de la meva vida fins al dia d'avui. Així que content de ser-ho.

Algú recorda el bus de les professions?

Acabo de fer l'exercici més comú en els temps que corren. M'adreço al tot poderós Google i la tristesa m'envaeix al llegir que, des de l'any 2011, aquest vehicle còmplice del jovent del nostre país va acabar el seu viatge.

Va ser perfecte sortir d'allà i, fent vuitè d'EGB, saber que el curs següent anava cap a la capital de província a l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Lleida. I així va ser. L'estiu va passar i a mitjans de setembre va començar l'aventura diària. El món es va obrir.

Recordo perfectament el moment en què vaig conèixer una de les persones més importants de la meva vida, en Francesc Teulè. Un noi de Bell-lloc amb ulleres, molt simpàtic, que feia temps com jo esperant que ens comencessin a cridar per classes.

Quina vergonya que et vagin cridant i vagis entrant del pati cap a l'edifici davant de tots els alumnes, que en aquella època, l'any 94, eren unes 500 persones. Per desgràcia el Teulè va anar a Primer A i jo a la classe C.

A l'entrar a l'escola la meva inquietud sobre el vi es va anar despertant. A poc a poc m'anava interessant per les guies de vins anuals per triar vins i caves que anàvem comprant després de molt reflexionar (no teníem gaires diners a casa) per celebrar la festa grossa del poble.

El primer maître que vaig tenir va ser l'Emilio del restaurant Big-Ben. Era una de les sales de banquets més en boga de la plana de Lleida en aquells moments. Allà vaig començar a fer extres el cap de setmana mentre estudiava. L'Emilio em va donar un consell que val més que tots els diners que pugui tenir el primer nom del rànquing de la revista Forbes, que actualment ostenta en Bill Gates.

Intentaré replicar la conversa. Era el moment de sopar, després d'una llarga jornada de treball. Estàvem menjant alguns dels plats que el Ricardo, el xef, va cuinar per les celebracions que servíem:

Emilio: «Sabeu que hi ha un restaurant a Roses que està revolucionant la cuina?»
Ricardo: «Ja ho he vist, però fan unes barreges molt estranyes, segur que t'agafen cagarrines....»

Eren les 3 de la matinada. Devíem ser unes deu persones a taula. Jo vaig parar l'orella a la conversa dels dos capitans d'equip.

Emilio: «Algun dia hauríem d' anar a veure què fan aquella gent.»
Ricardo: «M'estimo més no anar fins allà i fotre'ns una bona mariscada per aquí.»

Acabada la sobretaula i després de gaudir del nostre moment de relax, la gent va anar tirant perquè al cap d'unes hores havíem de tornar-hi. Estava recollint la taula, era l'últim que m'havia incorporat i em tocava a mi fer les tasques de becari. En aquell moment l'Emilio em va mirar i em va dir: «n'estàs segur que vols ser cambrer tota la vida?, o maître?, o director d'un restaurant?»

Jo em vaig quedar sorprès, feia quatre dies que havia començat a estudiar i a treballar. Mai m'havia fet aquell plantejament. El meu pensament es va esfumar, les meves orelles estaven escoltant una reflexió, un pensament, una manera d'entendre o de visualitzar el futur.

Coneixes la figura del sommelier? em va dir.

«Un sommelier és la persona que s'encarrega del servei del vi en el restaurant, ara encara no n'hi ha gaires a Espanya. El Via Veneto de Barcelona, el Zalacain a Madrid i pocs més tenen aquesta figura, però a França és un personatge totalment instaurat a l'equip.»

Aquella nit vaig anar cap a casa i alguna cosa dins meu em va fer veure una llum.


dissabte, 22 de febrer del 2014

Capítol 2. Inicis

Tot i que en l'escrit de l'estrena vaig dir que no volia fer una biografia, després de molt pensar-ho, m'he adonat que la meva vida i la meva feina al costat del món del vi està molt relacionada. Tant és així que de ben segur que hi haurà vegades que, sense voler, les experiències viscudes amb el vi seran basades en fets reals. Aquest és el cas d'avui.

Inicis. Com en totes les històries, tot té un principi i un final a vegades per bé, d'altres per no tant i de vegades es dibuixa un punt i a part.

Com molts nens del nostre país, quan els carrers de Mollerussa em veien créixer, les meves activitats extraescolars estaven basades en l'esport, especialment el futbol. Va ser l'esport al qual més temps vaig dedicar abans de decidir-me amb 20 anys entre el futbol o hoteleria. A vegades, quan em trobo amb els meus companys d'equip, encara recorden quan entrava al vestuari amb pantalons negres i camisa blanca. L'americana es quedava al vestuari del restaurant després de què el delegat de l'equip em vingués a recollir. Però no recorden el fet que un cop acabat el partit, jo tornava a agafar la mateixa americana i seguia amb la feina fins a altes hores de la matinada.

El tennis, el bàsquet, el futbol sala i el cros, que avui en dia està tan de moda, eren altres esports que també practicava.

Em vaig estrenar un dia de primavera de l'any 96 i si no recordo malament— després de sortir d'un partit de futbol sala. Aquell dia no treballava i fins l'endemà no tenia una altra jornada esportiva. Vaig tenir la idea d'anar a comprar una ampolla de vi per dinar. Mai ho havia fet fins aquell moment, però sí que havia començat amb l'obertura d'ampolles. Avui la botiga ja no existeix, una botiga de les grans empreses de les comunicacions ocupa aquell indret.

El vi que em van recomanar era el que encara el dia d'avui és un vi amb l'ampolla blava. Sabeu de quin celler us parlo?

En aquell cas era un Blanc de Roure de l'Olivera. Quina bona manera de donar a entendre què era un vi blanc que havia passat per fusta! Avui és cada cop més normal, però, si fem l'exercici de tirar enrere en el temps, no era tan corrent a mitjans dels anys 90.

Macabeu, Parellada i Chardonnay formen part d'aquesta ampolla vestida des dels seus orígens amb una trencadora etiqueta escrita amb les lletres d'una Olivetti. Una ampolla blava i les lletres de l'etiqueta d'una màquina d'escriure....

De ben segur que si la idea hagués sorgit en l'actualitat, estaríem parlant d'un best-seller. Però no podria ser-ho, si el seu contingut, que des de l'any 2008 es va reconvertir definitivament en un celler ecològic, l'acompanyès.

Un altre fet que també s'ha de tenir en compte i per això podem dir que és un projecte diferent de la resta de cellers, és que des de la primera collita al 89 i fins al 08, no varen posar al mercat el primer vi negre. Cal recordar també que va ser pioner en l'elaboració dels primers vins dolços de tota la denominació.

Només passats uns anys vaig entendre que en aquells moments estava davant d'una ampolla la pedra angular de la qual era l'acció social, la modernitat i la innovació.

Parlo d'un dels cellers clàssics de la subzona de les Valls del Riu Corb que dia a dia i a pas de formiga alimentada d'experiència segueix al costat del monestir de Vallbona de les Monges sense fer soroll, només intentant de fer les coses bé.

SALUT!