Capítol 3. El Perquè de tot plegat

Primera part

Una de les decisions més difícils quan l'adolescència està a les portes de la vida és respondre a la pregunta: què vols ser de gran?

Potser hi va influir el fet que la meva mare, per coses de la vida, s'hagués de dedicar a l'hostaleria o el respecte que tenia als cambrers quan anàvem a un restaurant. En tot cas, tinc gravat al cap el moment en què vaig prendre aquesta decisió. Segur que més d'un, quan llegeixi aquesta història, pensarà: aquest paio està fet un “friqui”.

De ben segur tindreu raó, però aquella decisió ha estat la més encertada de la meva vida fins al dia d'avui. Així que content de ser-ho.

Algú recorda el bus de les professions?

Acabo de fer l'exercici més comú en els temps que corren. M'adreço al tot poderós Google i la tristesa m'envaeix al llegir que, des de l'any 2011, aquest vehicle còmplice del jovent del nostre país va acabar el seu viatge.

Va ser perfecte sortir d'allà i, fent vuitè d'EGB, saber que el curs següent anava cap a la capital de província a l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Lleida. I així va ser. L'estiu va passar i a mitjans de setembre va començar l'aventura diària. El món es va obrir.

Recordo perfectament el moment en què vaig conèixer una de les persones més importants de la meva vida, en Francesc Teulè. Un noi de Bell-lloc amb ulleres, molt simpàtic, que feia temps com jo esperant que ens comencessin a cridar per classes.

Quina vergonya que et vagin cridant i vagis entrant del pati cap a l'edifici davant de tots els alumnes, que en aquella època, l'any 94, eren unes 500 persones. Per desgràcia el Teulè va anar a Primer A i jo a la classe C.

A l'entrar a l'escola la meva inquietud sobre el vi es va anar despertant. A poc a poc m'anava interessant per les guies de vins anuals per triar vins i caves que anàvem comprant després de molt reflexionar (no teníem gaires diners a casa) per celebrar la festa grossa del poble.

El primer maître que vaig tenir va ser l'Emilio del restaurant Big-Ben. Era una de les sales de banquets més en boga de la plana de Lleida en aquells moments. Allà vaig començar a fer extres el cap de setmana mentre estudiava. L'Emilio em va donar un consell que val més que tots els diners que pugui tenir el primer nom del rànquing de la revista Forbes, que actualment ostenta en Bill Gates.

Intentaré replicar la conversa. Era el moment de sopar, després d'una llarga jornada de treball. Estàvem menjant alguns dels plats que el Ricardo, el xef, va cuinar per les celebracions que servíem:

Emilio: «Sabeu que hi ha un restaurant a Roses que està revolucionant la cuina?»

Ricardo: «Ja ho he vist, però fan unes barreges molt estranyes, segur que t'agafen cagarrines....»

Eren les 3 de la matinada. Devíem ser unes deu persones a taula. Jo vaig parar l'orella a la conversa dels dos capitans d'equip.

Emilio: «Algun dia hauríem d' anar a veure què fan aquella gent.»

Ricardo: «M'estimo més no anar fins allà i fotre'ns una bona mariscada per aquí.»

Acabada la sobretaula i després de gaudir del nostre moment de relax, la gent va anar tirant perquè al cap d'unes hores havíem de tornar-hi. Estava recollint la taula, era l'últim que m'havia incorporat i em tocava a mi fer les tasques de becari. En aquell moment l'Emilio em va mirar i em va dir: «n'estàs segur que vols ser cambrer tota la vida?, o maître?, o director d'un restaurant?»

Jo em vaig quedar sorprès, feia quatre dies que havia començat a estudiar i a treballar. Mai m'havia fet aquell plantejament. El meu pensament es va esfumar, les meves orelles estaven escoltant una reflexió, un pensament, una manera d'entendre o de visualitzar el futur.

—Coneixes la figura del sommelier? —em va dir.

«Un sommelier és la persona que s'encarrega del servei del vi en el restaurant, ara encara no n'hi ha gaires a Espanya. El Via Veneto de Barcelona, el Zalacain a Madrid i pocs més tenen aquesta figura, però a França és un personatge totalment instaurat a l'equip.»

Aquella nit vaig anar cap a casa i alguna cosa dins meu em va fer veure una llum.