El
silenci es feia etern entre paraula i paraula del mestre de cerimònies, el cor
bategava amb un ritme frenètic. L’anunci dels tercers classificats es barrejava
entre els comentaris de la gent.
Ens
miràvem amb en Francesc i, si no havíem quedat tercers, menys pensàvem que
podíem quedar segons. Els segons classificats pujaven a l’escenari enmig dels
aplaudiments dels assistents. Francament pensava que estava tot perdut, i al
meu cap no parava de venir la discussió que vàrem tenir. Potser ens han vist
discutir? O realment no hem estat a l’altura de les circumstàncies?
Al
cap d’uns dies marxava cap a Torrent i l’espina, que tenia clavada en quedar
tercers amb la Judith, seguia punxant. Va arribar el moment d’anunciar els
guanyadors. Els guanyadors del concurs de joves cambrers d’aquest any són de Lleida i són els millors —va dir tot d’una el presentador de l’entrega.
En aquell moment el meu cor va fer un salt per esperar el veredicte. La sala era plena de gent però no es sentia ni respirar, quins moments més eterns.
El primer premi és per....Francesc Teulé Xavi Ayala! —va continuar el moderador.
Vaig sentir una immensa pau interior mentre la gent cridava i aplaudia, en Francesc es va llençar sobre meu i a l’orella em deia: “Nen!! Hem guanyat, ja ho sabia jo germà!”
Mentre m’estirava per pujar cap a l’escenari, em vaig quedar clavat i em va venir a la memòria el meu pare. No podia compartir amb ell aquella alegria. Un càncer se’l va emportar quan tenia onze anys. Tot d’una els meus ulls es van inundar de llàgrimes mentre un passadís s’obria entre la gent i pujàvem a l’escenari a recollir el premi.
Un cop a dalt i en veure diferents persones amb qui estava a punt de perdre el contacte amb ells després de sis anys d’escola —sis, efectivament, perquè vaig repetir primer— la tristesa va colpir encara més la meva ànima.
Vull confessar un secret —que, de fet, no ho és per a aquells que estaven allà presents—. Molts d’aquells que em llegiu no ho sabeu, perquè m’heu conegut més tard, però us he de dir que quan em van passar el micròfon per dir unes paraules, vaig esclatar a plorar i no vaig poder dir res.
Inexperiència, nervis, pressió, felicitat, tristesa, record, tots aquests i altres sentiments em bloquejaven mentre alguns dels professors que em van ensenyar i gràcies als qui vaig poder arribar fins allà estaven aplaudint. Era una bona manera d’acomiadar els anys d’escola compartits amb ells.
Havent baixat de l’escenari, estava més tranquil i envoltat de la gent que ens anava felicitant. Volia sortir a deixar els diplomes. Però el que sobretot necessitava era que em toqués l’aire. Vaig passar una estona de nervis brutal i necessitava fer una pausa.
Així que vaig anar cap al cotxe i va ser quan vaig trucar a la meva mare. De fons, el so de la línia que portava a la seva orella. Quan va contestar, en sentir la seva veu que deia “Digui?”, vaig tornar a esclatar en llàgrimes explicant-li que havíem guanyat.
Al cap de pocs dies i després dels moments amb la família per desitjar-me una bona estada i ànims en la nova aventura, vàrem pujar fins a Torrent.
No puc negar que al principi d’arribar a Girona em vaig sentir trist. Vaig passar de l’alegria d’ haver deixat Lleida amb bon gust de boca a fer d’ajudant de cambrer.
Em passava les meves hores de feina portant safates i la meva autoestima es refugiava en llibres de vins en veure que la figura de sommelier existia. En Pere Palmada va ser el primer Sommelier que vaig veure actuar en un menjador.
Els dies que tenia festa anava a diferents restaurants de la zona, la Menta a Palamós, la Xicra a Palafrugell (on vaig viure en un pis compartit durant aquella època) l’avui desaparegut Can Pipes a Mont-Ras amb una estrella Michelin. Eren les taules que ens alimentaven i els llocs on veiem diferents maneres de treballar.
Però un dia parlant amb el xef de Mas de Torrent, en Toni Sáez, un home amb una personalitat estricta i fent-se respectar d’una manera gairebé militar em va explicar que havia d’anar al Celler de Can Roca a Girona. Era un restaurant de barri de Girona que apuntava maneres. Em va dir.
Doncs
fet i dit, el següent dia de descans cap a Girona a sopar. Tot i no trobar el
restaurant i guiant-nos des del telèfon per fi vàrem arribar en aquell racó de
la ciutat.
En
Pitu (Josep Roca) sabia qui érem i d’on veníem, ell ens va explicar al sentir
el nostre accent lleidatà que coneixia l’escola de Lleida, perquè algun setembre anava a fer de membre
del jurat que decidia els professors per als cursos vinents.Va ser una estona agradable, formativa i sobretot instructiva de com els cambrers feien sentir al client i estaven totalment a la seva disposició.
El
primer vi que ens va recomanar va ser el Laurel del Priorat (el segon vi de la
Dhapne Glorian) en aquell temps anava dins d’una ampolla Bordelesa no com ara
que és una Borgonya
Al
sortir d’aquell restaurant tenia clares dues coses: la primera, que volia
treballar amb els Germans Roca, i la segona, que volia tornar-hi a sopar un
altre dia.
Continuarà
SALUT!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada