Recordo un dels missatges que ens va transmetre en
Fernando, un professor de l’escola: “En esta vida, si trabajas duro, al
final, tarde o temprano llega la recompensa”.
Després de les
jornades de treball seguia llegint llibres sobre vins i els dies de descans
eren per investigar a diferents taules els treballs de cuina i menjador. Durant
aquesta època, una de les coses que més em va sorprendre, era com de vegades
els clients de restaurants ens observaven en entrar, així com el tracte que
rebíem pels cambrers dels restaurants. Érem molt joves, teníem 20 anys, però la
professionalitat dels equips de sala feia que ens sentíssim tractats amb la
mateixa atenció com si fóssim clients de tota la vida. Això, a banda de fer-me
sentir bé, també em feia veure que cada vegada tenia més clar que volia treballar en un restaurant.
A la feina, un dia
el sommelier, en Pere Palmada, només entrar al restaurant es va apropar i em va dir: “Avui, Xavi, necessito que
m’ajudis. Veus aquestes copes? Doncs les hauries de rentar a mà, sense sabó”.
Quina putada — vaig pensar de
seguida—. Les copes, que eren de la col·lecció Sommelier de Riedel, eren de
“paper”. “Cap problema”— li vaig dir. Això si, de seguida em va agafar una
calor...Un cop vaig veure l’hora que era i havia acabat la mise en place diària per a què tot estigues a punt per al servei, m’hi vaig posar. No negaré que em vaig sentir pressionat i ni vaig voler dinar per poder fer la tasca que m’havia encomanat en Pere. El mateix dia, després del servei de la nit, era fora en un banc on m'esperava per anar cap a Palafrugell. En Pere es va apropar i mentre s’encenia una cigarreta em va dir: “Ajuda’m un moment, home, que hem de fer la bodega.”
Vaig saltar del
banc i el vaig seguir. Mai havia entrat al celler del restaurant on treballava,
tampoc n'havia tingut l'oportunitat. Estava ple de nínxols de fusta, com un
cementiri però eren plens d’ampolles. Ell m’anava cantant les referències de vi
que s’havien gastat durant el dia i jo, que anava més perdut que un peix al
desert, les intentava buscar. Passats uns minuts, a causa de la meva
incompetència, va decidir canviar els rols. Era jo qui dictava les referències
i ell les anava buscant amb una velocitat brutal
L’endemà al matí,
entrava a treballar endollat i amb ganes de menjar-me el dia. Quan em vaig
creuar amb en Pere, em va dir: “Abans d’anar a dinar hem d’anar un moment a
veure en Xevi”. En Xevi era el director del restaurant.
Vaig destrempar de
cop. No parava de preguntar-me què hauria fet. Vaig estar tot el matí neguitós
i pensant que la meva feina s’acabava.
Va arribar l’hora.
De camí al despatx del director, anava caminant darrere d’aquell gran home que
és en Palmada i les mans les tenia xopes dels nervis.
- Xevi Rocas: Hola. Passeu.
Seieu.
Ell estava al seu
despatx i ens va fer seure en una altra taula que devia ser on feia les
reunions.
- Xevi Rocas: Voleu prendre
alguna cosa?
Que estrany —vaig
pensar—. Vaig mirar en Pere per despistar en Xevi i per veure què deia.
- Pere Palmada: Un cafè.
- Xevi Rocas: I tu, Xavi, vols
alguna cosa?
“No, ara he d’anar
a dinar“—li vaig contestar—. Bé, aquest era el meu pla, tanmateix potser havia d'anar directe cap a casa en
sortir d’aquell despatx.
En Xevi va agafar el telèfon de la línia interior de l’hotel i va trucar al Bar per demanar el seu dinar i un cafè per a en Pere. Va entrar el bàrman, en Miguel, i en girar-se em va mirar amb una cara que jo no vaig poder traduir: era una barreja entre tristor i alegria, potser també sorpresa.
Els segons mentre
estava preparant la taula es feien eterns. He de dir que en Miguel va fer un
servei impecable. Aquelles eren les coses que a mi m’anaven captivant i en les
que em fixava per poder aplicar-ho.
Al sortir del despatx em va mirar amb cara de complicitat i em va fer una aclucada d’ull mentre em somreia.
- Xevi: Bé Xavi, fa dies que ens
fixem com t’estàs comportant. Realment ens agrada la teva actitud. D’aquí a
quinze dies, estarem a principis de juny i començarà la campanya d’estiu. És
per això que et volem proposar....
Jo estava
acollonit, pensava que començava ensabonant-me per després donar-me la carta
d'acomiadament. Vaig sospirar profundament...
-Xevi: Amb en Pere, hem decidit
que l’ajudis, només serà aquesta temporada que es preveu forta de treball.
Vaig mirar en Pere
i a en Xevi, i una alegria em va envair l’ànima. Tot seguit la meva part més
racional va sortir. “Moltes gràcies per comptar amb mi, però no crec que
estigui preparat per aquesta plaça”—li vaig dir—. No en tinc ni idea de vins.”
El Pere em va
respondre: “ No hi fa res, allò
que és realment important és la teva actitud i ganes. Jo estaré al teu costat
per allò que et calgui. Ja m’han dit que et passes hores i hores llegint
llibres sobre vins. Si vols, te’n puc deixar uns quants. I, si mai tens alguna
consulta, no dubtis en preguntar”.
Ens vàrem donar
les mans i les meves cames van començar a tremolar. Notava la pressió que em
venia a sobre.
SALUT!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada