Capítol 6. El perquè final de tot plegat

Un cop assumit el missatge que em va donar la meva germana, i amb resignació, vaig seguir la meva rutina: treballant, estudiant i descobrint la gastronomia casolana. Però a poc a poc em vaig anar apropant a tot el que l'ofici podia donar.

Llegir llibres de cuina, per conèixer les diverses especialitats del nostre continent, així com absorbir diferents llibres i guies de vins de casa nostra i de l'Estat espanyol.

Aquesta tasca es veia reforçada amb les pràctiques de l'escola i la posada en escena de les jornades laborals.

En aquests dies que sona la veu d'en Josep Roca, penso en que poc imaginava poder entrar a treballar al seu costat. Però això forma part d'una altra entrega del @Diari d'un Sommelier que més endavant, quan toqui explicaré.

El fet és que les setmanes varen anar passant i a poc a poc arribava la fi del curs escolar.

Durant l'estiu de tercer a quart, vaig tornar a treballar a casa al costat de l'Emilio. Al mateix temps, aquell curs, el de tercer de FP, era realment important. Era el moment de decidir si acabaria especialitzant-me en cuina o sala. La pressió dels professors d'un costat i altre arribava fins a l'extrem de què tan a la cuina com al menjador, s'apropaven i et comentaven:

• Professor de cuina: Ja has pensat que vols acabant fent?
• Xavi: Doncs la veritat és que no.
• Professor de cuina: Doncs jo crec que a la cuina et mous bé. Tens actitud i podries ser un bon xf.
• Xavi: No ho sé encara. T'he de deixar, si no no arribem. Ho sento.

Ells anaven intentant esbrinar per on tiraríem. Però tant jo com els meus companys de classe estàvem més pendents de com anar passant els dies, d'on podríem anar treballant per tirar endavant.

De totes maneres, l'assetjament continuava, i dins el meu subconscient anava agafant forma la idea del que acabaria triant. Va ser enmig d'una classe pràctica tancada quan vaig acabar decidint. Al cap i a la fi tant bon punt tingués la resposta la pressió acabaria i ells haurien de respectar la meva decisió.

• Professor de sala: Com tots sabeu, l'any vinent es començarà a forjar el vostre futur. I heu de triar el que cregueu que us faci més feliços. Ja ho teniu clar? Voleu estar tota la vida dins d'una cuina? O preferiu estar amb contacte amb la gent?

Amb molt de respecte a tots els cuiners que he conegut, a aquells que no i a aquells que em queden per conèixer, he de dir que aquells interrogants em van fer reflexionar sobre el tema i em va venir al cap un pensament: ostres!, quin pal estar tota la vida tancat en una cuina! —vaig pensar. I potser aquella imatge em va portar cap al que vaig acabant fent. Bé, això i el fet de què jo al restaurant de l'escola treballava a l'altra banda dels meus companys. A la sala.

El dia de la graduació va ser tota una barreja de sentiments entre l'alegria de poder començar quelcom nou i la tristesa per deixar aquelles parets que tant em van ensenyar. Quanta raó tenia la meva germana.

Moltes gràcies per les teves paraules que un dia em vas brindar.

SALUT!